Entitat
Va ser el 30 de Juliol de l’any 1872 quan, amb motiu de la tercera guerra carlina, es va fundar Creu Roja a Mataró. En un primer moment, va iniciar la seva intervenció sota el nom de “Asociación Universal de heridos en Campaña de Mar y Tierra y en luchas civiles”, ja en 1873 es va establir pròpiament com Creu Roja. Al principi, la funció principal de la institució consistia en organitzar els preparatius per a qualsevol cas fortuït o qualsevol esdeveniment bèl·lic que pugués succeïr, instaurant l’Hospital de Sang al col·legi convent de les Monges Concepcionistes de Sant Josep. La primera Junta de Govern, presidida pel metge i doctor Ignacio de Boet i Carbonell, a qui se’l reconeix com a fundador, va ser la que va acceptar la costosa tasca. No obstant, cal destacar que aquesta tasca va ser possible també, gràcies a molts mataronins encoratjats pel fi humanitari de la institució. L’Acta de Sesió de l’Ajuntament de Mataró del 20 de gener de 1874 deixa constància del primer vincle de col·laboració establerta entre l’Ajuntament i Creu Roja, que textualment diu: “ El alcalde accidental de este Ayuntamiento, hizo presente que en tal calidad se le había presentado una Comisión de Asociación de la Cruz Roja pidiéndole que en ocasión a que carece de toda clase de recursos para atender a sus servicios, trataba por medio de comisiones, de pasar a domicilio de los vecinos de la presente con objeto de allegar recursos por medio de una cuestación, pidiendo por lo tanto que a cada una de dichas secciones, a fin de darles más fuerza y representación, fuese acompañada por un individuo del Ayuntamiento. Atendiendo al humanitario y filantrópico fin de la expresada Asociación el Ayuntamiento acuerda la aprobación de la misma…” Cal apuntar que, a partir d’aquesta data, la història de Creu Roja a Mataró fa un salt a la història fins el 1893, la qual cosa no significa que hagués existit cap període d’inactivitat de la institució. La intervenció de Creu Roja va ser més punyent quan era necessària la seva intervenció i menys quan no era tan necessària, pero sempre sense deixar d’existir. |